issabte 16 de setembre en Joan Catafal membre actiu de l’Associació de Veïns de La Prosperitat ens va a acompanyar a la nostra ruta guiada de cada mes.
Comencem la retrospectiva recordant les Barraques de Santa Engracia. S’havien venut a varies famílies la mateixa casa i es van trobar aquí sense res, ni casa ni diners ni a on anar; ja veiem que això de les estafes immobiliàries no són res de nou. Van ocupar les que estaven a mig construir i a aixecar-ne de noves. Van ser 20 anys de viure en condicions més que precàries i per això quan es van construir nous habitatges, es va reclamar que havien de ser pel barri, pels barraquistes, intentant que no perdessin els seus hàbits de relació.
Vam reviure el segrest de l’autobús i els seus 54 detinguts, tot recordant al company Ulpiano, que no va fer de la seva cadira de rodes una limitació i va exigir ser detingut també. Molt recomanable el treball d’en Quim Manresa que documenta amb les seves fotos tot el que passa al barri.
Ens situem a la plaça d’Àngel Pestanya, un espai que ha esdevingut el cor de la vida social de la Prosperitat, escenari de nombroses assemblees i actes reivindicatius. Recordem el Canasto Volador com a part de la història de la Prospe. 11 anys oferint una alternativa a les drogues (“Por tu libertad, que no te enganche”) Al capdavant la senyora Rosa, molt estimada per tots els clients. D’allà va sorgir el moviment que organitzà el primer concert de rock basc a Barcelona
I la famosa batuda policial al Max Bar; al comissari Sanz i les seves declaracions marginant el barri i la seva gent.
Es troben cròniques del barri ja des del 1918-19 (“Cooperativa de la habitacion barata”). Es compren terrenys, es parcel·len i es venen per donar resposta a la necessitat d’habitatge de tota la nova mà d’obra que arribava a la ciutat. Aquesta primera migració era propera, de Múrcia i l’Aragó.

Autobusos, places, semàfors aconseguits per les lluites veïnals que també han tingut present el medi ambient.
Aturada obligatòria a l’Harry Walker, rememorant als anys 70 la vaga dels 62 dies. Forta assemblea que va decidir deixar de banda als sindicats i partits polítics perquè no la controlessin. Avui, la Comissió del centenari, demana el canvi de la placa amb un text on quedi palesa la seva figura referent del moviment obrer europeu.
Acabem a l’església de santa Engràcia que havia estat escola progressista amb una pedagogia que ja voldríem avui; mixta, amb amfiteatre, horts i terrat per fer classes a l’aire lliure.
Tot i que la “post política” devalua les formes de lluites clàssiques, delegant als experts i administració la resolució de les nostres demandes, estem convençudes que ara, com abans, les nostres reivindicacions cal fer les sentir per millorar les condicions de vida als nostres barris.

Anuncios