Buscar

3voltesrebel :: casal popular

Casal Popular de Nou Barris :: Pg. Urrutia 125 baixos | Nou Barris, Barcelona

Estem a punt d’arribar a l’objectiu del Verkami!

Després d’una bona feinada, ja estem tocant amb la punta dels dits l’objectiu del Verkami. Això és gràcies a l’esforç de tots i totes, de joves i grans, que amb les vostres aportacions esteu contribuint a la consolidació d’un projecte autogestionat al districte de Nou Barris.

Per què fem aquesta campanya de crowdfunding (mecenatge)?

Et demanem un cop de mà (una aportació) per tal que aquest any puguem donar un pas més.

Volem celebrar els nostres 10 anys i donar-li una cara nova al nostre espai, fent una reforma interna i una pintada exterior del nostre espai.

A què destinarem les vostres aportacions?

  • Assumir les despeses derivades dels actes del 10è aniversari: 1000 €
  • Un procés intern de facilitació entre totes les membres per tal d’actualitzar, enfortir i col·lectivitzar el projecte de Casal: 300€
  • Un ordinador pel Casal, per fer cartells, documents, etc.: 200€
  • A fer una renovació estètica interior i exterior del Casal. 1500

Aquests propers 9 dies són clau per arribar al nostre objectiu. I sabem, certament, que amb l’ajuda de tots i totes ho aconseguirem! verkami_b25ce24659d5c88137ef09dc16a36bb0

Avui, des del Tres Voltes Rebel, volem compartir la satisfacció d’haver conegut Vallbona Viu i a dues de les seves canyeres activistes l’Ester i la Zaida.
Es defineixen com a una plataforma eco-veïnal que reivindica i defensa el patrimoni històric i natural del barri de Vallbona i ens han guiat pel redescobriment del Rec Comtal.
Aquestes aigües van abastir Barcelona entre els segles X i XIX; abastia cases, una dotzena de molins fariners i horts.
En aquest tram la séquia encara abasteix avui, d’aigua, els horts de La Ponderosa que conformen un paisatge insòlit en una ciutat com la nostra. En aquest indret, vorejant els camps pel cantó de ponent, es conserva encara un tram a l’aire lliure del rec Comtal. El fet que sigui l’únic que es manté a la ciutat (juntament amb el tram parcialment arranjat que hi ha a l’extrem nord del barri) és un motiu de pes per preservar-lo adequadament.
Us podeu creure que el Rec encara no és considerat patrimoni?, des de ja, ens sumem a fer valdre aquest espai inèdit a Barcelona, que ens permet rememorar d’on venim.
Vallbona reivindica connectar realment les serralades, preservar l’única zona agrícola que queda a Barcelona i fer al barri una escola de natura. A on? A l’anomenada granja del Ritz , que és un dels edificis històrics del districte de Nou Barris. Es va edificar als anys 20 del segle passat i va subministrar aliments a molts establiments d’hostaleria de Barcelona. Des dels anys 90, l’edifici està en desús i s’ha anat degradant. El veinat proposa que es converteixi en una granja escola, que sigui no només un equipament de barri sinó de ciutat i amb projecció internacional.
Vallbona es va anr omplint de cases d’autoconstrucció a partir dels anys 50 amb les famílies nouvingudes. La construcció de les autopistes a finals dels anys seixanta va deixar el barri pràcticament aïllat i les expropiacions dels anys 80 van generar despoblació. Tot i que les expropiacions es van executar, no va passar el mateix amb el PERI, només es van construir 4 blocs de pisos. Aquest aïllament i despoblació “ha ajudat” que es mantingués la tranquil·litat i els espais verds dels quals hem gaudit durant la ruta… tot i les dificultats generades per la urbanització del carrer Oristà; en contraposició al projecte de l’ajuntament que donava prioritat als vehicles i no pas a les persones i a l’entorn. No va ser fàcil la lluita per tractar de “retocar el mínim i respectar al màxim” l’indret on està ubicat el barri de Vallbona.
La recuperació del rec ha comportat tornar a posar en funcionament la caseta que regula l’aigua, el conreu autòcton de la Rivera (doncs només quedaven espècies invasores) la reducció de la velocitat del tren i l’eixamplament del camí on hi ha més aigua.
Malauradament, durant les rutes que hem anat fent durant tot el curs, ens hem trobat relats comuns referits a la necessitat de “lluitar ho tot” davant els disbarats o desistiments de l’administració. Vallbona ha hagut d’enfrontar se constantment a projectes que es contradiuen entre si, sense visió global i fets des del desconeixement dels despatxos.

Es va construir un bloc de pisos per a situacions d’emergència, que no es va fer servir mai, fins que les veïnes ho van reclamar per al barri, per la gent que vivia en condicions més precàries.A la plaça Primer de maig estava ubicada la residència per a gent gran, important projecte “d’economia local” a on només treballaven veïnes del barri, fins que va agafar la gestió l’ajuntament i es va tancar. El barri, amb el suport de diferents artistes, van reivindicar fer un gran centre artístic; la proposta es va rebutjar i l’edifici es va enderrocar per construir un enorme punt verd que no utilitza ningú per la dificultat d’accés entre d’altres. Veiem les plaques fotovoltaiques que van estar un munt de temps sense connectar fins que es va reclamar per part de les veïnes també.
Afortunadament, es va poder aturar el projecte d’urbanitzar els horts de la Ponderosa per a fer 2500 habitatges, buscant la “massa crítica “que li manca al barri per fer que les inversions siguin “rendibles” políticament.
Des del Tres Voltes volem ajudar a fer memòria, a fer visible i reivindicar la feina de tantes persones anònimes que han treballat i treballen pel bé col·lectiu contribuint a fer dels nostres barris un lloc millor.

El passat divendres 9 de juny el Tres Voltes Rebel va tenir el luxe d’organitzar un acte per plantejar Alternatives a la Indústria tèxtil.

L’acte va començar amb la projecció d’un documental rodat a Filipines, titulat The Voice of Workers. Aquest documental, produït per Bubalus.org i amb la col·laboració de SETEM, donava a conèixer la situació de les treballadores del tèxtil i de l’electrònica a Filipines i mostrava la creació i la mobilització d’un sindicat de treballadors i treballadores per reivindicar millores en les seves condicions laborals.

Tot seguit, es va projectar Un preu Massa alt, produït per No Dust Films. Aquest segon documental relatava la història de dues treballadores del sector tèxtil confinades a les fàbriques de zones rurals de la Índia. Aquest documental forma part de la campanya Roba Neta, que bàsicament es dedica a millorar les condicions de persones treballadores de la indústria global de la confecció.

 

Després d’ambdues projeccions es va generar un debat molt interessant amb els productors dels documentals. Es van aportar reflexions sobre la responsabilitat que tenim com a consumidores, sobre les diferents experiències que les participants havien viscut als diversos països i també relatives als mecanismes de pressió que tenim des dels països del nord global per pressionar per canviar les condicions de vida i de treball de la indústria tèxtil.

Per concloure l’acte, es van presentar el col·lectius Som de Barri i KLEM, dos projectes generats al districte, que tenen com a missió donar una segona vida a la roba que no es fa servir a través del reciclatge i la costumització, i a més a més, també pretenen generar llocs de feina dignes.

Va ser un acte molt participat, d’una gran qualitat de ponències així com d’intervencions del públic i esperem que l’hagueu gaudit tant com nosaltres!

CRÓNICA RUTA POR EL BARRIO DE PORTA

 

Una mañana más, después del café en compañía, empezamos a recorrer, esta vez, las calles de Porta. El origen del nombre del barrio es incierto, se atribuye a Pasqual Porta Margarit. Ya en  1015, aparecen los  primeros registros como barrio.

Se trataba  de una zona de rieras, con  campos de secano y  alguna huerta. Durante la dictadura, años 50,  se empieza a construir de manera especulativa; sin aceras ni zonas verdes. A partir del 72 se reivindican los autobuses y los semáforos, y se crea la Asociación de Vecinos en el 73.Tuvieron mucho peso las vocalías de urbanismo y  también la de jóvenes y la de jubilados. El Movimiento obrero de las fábricas se extrapoló con fuerza a los barrios.

Tres zonas de huertos urbanos marcan la peculiaridad de este barrio.

Visitamos primero “els  Horts de la Maladeta”, con ya diez años de arraigo. La iniciativa surgió de dos hombres de unos 60 años que deciden plantar en un solar; corre la voz y empieza a llegar gente para sumarse,  buscando potenciar un tipo de ocio más sano. Resultó un poco caótico, cuando empezó a  llegar gente de toda Barcelona, a partir de salir en un programa de tv3. Este tipo de huertos siempre existieron en el barrio por la gente llegada del campo, aunque algunas personas lo siguen asociando al barraquismo o a la marginalidad.  Hoy, la Maladeta , estrecha su  vínculo con las escuelas de barrio; el objetivo no es producir sino ocupar el tiempo libre. Se reivindica como zona verde,  vinculada a equipamientos del barrio. La demanda es  que el ayuntamiento lo compre a Núñez y Navarro para este uso, aunque, al tener más propietarios, la gestión es difícil. Se recuerda, que aquí estaban las primeras casas de Porta y la  importancia de la vía porque empalmaba con el mental y también con el camino a Vic.

Otros huertos y otros usos vemos en el “ Hort de Can Valent”.Cayetano,  impulsor del proyecto, nos explica que lo gestiona la Assemblea d’aturades. 15 o 20 personas forman el  grupo motor; no saben de agricultura pero están orientados por otros compañeros. Buscan la sostenibilidad con  semillas ecológicas de pepino, tomate, habas, sandias y plantas aromáticas. El objetivo con el que se comenzó, fue el autoconsumo de la gente más necesitada del barrio.

4 años lleva ya en marcha “Portam a l hort”. Este proyecto se define como  cultural, social,  educativo y terapéutico. Hay que poner en valor el trabajo constante que se hace para  que no se degrade. Los gastos de agua etc. son hoy  asumido por los propios usuarios. Buscan que se les incluya en los proyectos de segunda generación, como Can Valent, cuyos gastos se asumen por el propio ayuntamiento y ser ofrecido a escuelas como aula medioambiental.

Pasamos por el “Casal d’ avis”, fruto de la  reivindicación del barrio y posterior negociación con los herederos que renunciaron al terreno para construir, en su momento, una residencia. Muy cerca, nos paramos en la calle Alloza, nombre en homenaje al cartero del barrio, antiguo militante anarquista de la cgt.
Rememoramos la antigua reivindicación de escuela pública auto gestionada, ”Escoles en lluita”. Entraron en un espacio no utilizado (1975) y pusieron en marcha la gestión asamblearia entre profesorado, familias y alumnos (1977). El uso de estos  métodos liberales no gustaba a todas las familias y después de poco más de un año cambiaron el nombre a Palma de Mallorca y volvieron al sistema de educación tradicional.

Acabamos nuestra ruta en Can Verdaguer, con sus  dos relojes de sol; uno de invierno y otro de verano. Recordamos como Heron city debían ser equipamientos para el barrio pero  lo vendieron.

Nos despedimos bajo la palmera más alta de Barcelona. Rodeada de  bloques que la  protegen del viento, ha logrado mantenerse.

 

“La periferia también existimos”

La vida trascurre despacito en La Trinitat, el día a día del barrio lo hacen abuelos y abuelas, con apenas servicios y equipamientos, y comercios reducidos. Un  barrio que no para de transformarse. Las viviendas fueron llenando los campos y las viñas, más tarde  tuvieron que ser derribadas cuando surgió el problema de la aluminosis y la carbonatosis y muy muy poco a poco empieza a reponerse de nuevo. Aún hemos podido ver los últimos bloques afectados, que pronto serán sustituidos por la última fase de construcción, al más puro estilo de “barrio dormitorio”

Durante la ruta que hacemos, se insiste en que no podemos perder nuestros símbolos de identidad, porque si perdemos el pasado, se pierde también el presente y el futuro. La Torre del Reloj, la Casa del Agua, el Castillo de Torre Baró, el Puente de los tres ojos,  las Casas de los Carteros… Joyas del barrio, como también “La Casa de la Bruja”, edificio de más de 100 años, que fue abandonado al estallar la Guerra Civil y está casi en ruinas desde la década de los 70. Es el único edificio de la calle Palau-solitá y el último testimonio del proyecto fallido que a principios de siglo preveía construir una urbanización residencial para clases medias y bajas en estos terrenos de la sierra de Roquetes, en el extremo nordeste de Collserola. Seguía la moda del momento de ‘ciudades-jardín’ rodeadas de naturaleza, pero fracasó porque los inversores prefirieron zonas mejor comunicadas, como la falda del Tibidabo. El Archivo Histórico de Roquetes reivindica su rehabilitación, para que aloje un equipamiento público para el barrio.

Y, por supuesto, la Casa de l’Aigua , antigua estación de bombeo, de estilo modernista. Recientemente se ha rehabilitado, con una inversión de 3,9 millones de euros, y el espacio será un equipamiento de ciudad de referencia que funcionará como centro de interpretación del agua y de educación ambiental.

Aunque las luchas de la Trinitat son luchas comunes en todos los barrios periféricos, este barrio ha tenido una peculiaridad.Mientras otros barrios se construían a partir de iniciativas privadas, aquí solo encontramos un edificio que no sea de iniciativa pública. Tres ministerios, bloques del patronato, obra sindical del hogar y bloques del instituto, en lugar de construcciones privadas. Se construye tapando Meridiana y las barracas entre el 53 y el 67.

Mención especial a la A.VV donde nació Nou Barris y su movimiento vecinal, ex centro de vida comunitaria La Ponderosa y también a la escuela Benjamí y a las  primeras luchas pidiendo semáforos.

Durante la ruta van cayendo anécdotas; los bloques con porteros policías que tomaban nota de con quién entrabas y cuánto tiempo; las andanzas del conocido  Billy el Niño persiguiendo a gente activa del barrio; el Padre Abelard, más comunista que cura…

Continuaremos, queda mucha Trinitat por conocer!!!!

unnamed

“No vayas detrás de mí, tal vez yo no te sepa liderar. No vayas delante, tal vez yo no quiera seguirte. Ven a mi lado para poder caminar juntos”

Ruta por Ciudad Meridiana. “Ciutat Meridiana encabeza un año más el ‘ránking’ de barrios con una renta familiar más baja de la ciudad” podemos leer como titular del Periódico y basta con pasearnos por allí una mañana para comprobar que nuestros políticos han abandonado este barrio; paradas de autobús sin marquesina; cloacas vertiendo aguas fecales; pavimento en mal estado; deterioro de los parques infantiles y jardines; proliferación de ratas; deterioro de la zona deportiva….un polideportivo con techo de uralita abastecido del material en desuso de otros polideportivos del distrito.

Nuestro “paseo” no ha sido fácil, las principales calles se hacen interminables tratando de buscar los caminos menos pendientes. Escaleras automáticas y ascensores  que te llevan a contemplar unas vistas de Barcelona “privilegiadas”.

El barrio, se construyó en los años sesenta en un terreno que anteriormente había sido descartado para un cementerio por la mala orografía y las humedades. Parece un chiste, ¿no? se descarta para los muertos, pero debe ser bueno para los vivos.

Edificado sobre un subsuelo de pizarra, hace que tenga un movimiento que provoca que los edificios se resquebrajen (por eso desviaron el itinerario del metro)

Con el  sobrenombre de Villa Desahucio, Ciutat Meridiana se enfrenta cada semana a cuatro o cinco. Muchos de ellos logran pararse gracias al buen trabajo de esta activa A.VV que tiene “controladas” alrededor de 300 viviendas okupadas.

Los logros de las luchas vecinales no han sido pocos, la estación, la biblioteca, el ambulatorio, el centro cívico. Más de 250 socios que participan en asambleas concurridísimas de la asociación que tienen claro que la peor lucha es la que no se emprende y que sin movimiento vecinal, nadie va a mejorar las condiciones de vida de nuestros barrios.  unnamed

Gràcies a la feina de recerca, estudi i difusió del Miguel Arenas, hem pogut verificar amb dades reals i plausibles com per a les dones és més difícil que per als homes (encara més) accedir i romandre al mercat laboral. Aquest fet condiciona les pensions.
Es parla sovint de la llei Orgànica 3/2007, però aquesta, només maquilla la situació per a la igualtat efectiva que per justícia seria desitjable. El mateix passa amb el coeficient de parcialitat del 2013 o amb el complement de maternitat; són mesures que faciliten l’accés a la pensió, però amb un resultat econòmic ridícul que accentuen la precarització.
Arenas, ens va presentar els exemples de casos reals on el 75% de la base reguladora donaven com a resultat dones cobrant pensions de 185 euros, 202 euros,…
Les dones estem mal pagades i pitjor cotitzades i si a sobre ets estrangera i estàs supeditada a la teva residència, la teva pensió, inevitablement serà de misèria.
Ens mostrava en una gràfica  com la cotització mitjana dels homes és de 34 anys, mentre els de les dones és de 20 anys. Això no només dona com a resultat una bretxa en les pensions bestial, sinó que ens fa adonar nos que, per exemple,  la jubilació anticipada, està només pensada per als homes perquè les dones, difícilment arribarem als anys de cotització requerits.
Ha quedat palesa durant la xerrada, una altra “curiositat”, ara referida a la incapacitat permanent. Aquesta, continua basada en el sistema de graus de Franco, que fa que les dones hàgim d’acreditar un plus de malaltia perquè es considera que les ” nostres feines”, no impliquen un esforç físic com en el cas de les “feines masculines”.
La Reforma només busca la precarització del sistema. Les pensions no són ni dignes ni suficients i perjudiquen greument a les dones.I avui, en tots els debats, es posa l’accent en qüestions alienes a aquesta discriminació.
S’han plantejat algunes propostes com ara equiparar les pensions mínimes amb l’SMI; augmentar la pensió de viudetat; reduir els impostos indirectes; augmentar les cotitzacions a la Seguretat social (part de l’empresa) i, molt important, eliminar les barreres que impedeixen a les dones accedir al mercat laboral.
Agrair li al Miguel la feina feta i l’esforç de difondre-la, sabem que no ha estat fàcil fer aquest estudi estadístic donada la dificultat de trobar dades publicades o recollides.
Us deixem l’enllaç on podeu trobar tant el power point fet per ell com altres continguts i informacions d’interès.

http://miguelonarenas.blogspot.com.es/

El diumenge dia 12 de març es va celebrar al Casal Popular Tres Voltes Rebel el taller “Gènere i Classe”, organitzat per Corrent Roig, a càrrec de la Marina Morante, membre del casal i del nucli de Corrent Roig de Nou Barris. Van assistir un total de 43 persones, principalment joves.

El taller, que tenia com a guia el llibre de la llatinoamericana Cecília Toledo “Género y Clase”, va constar de tres parts diferenciades. En primer lloc, es van definir, mitjançant dinàmiques, els conceptes d’opressió i explotació, endinsant-se en la seva relació. Arran diversos gràfics, imatges històriques i estadístiques vam veure  que més explotació implica més opressió i que, a grans trets, l’opressió troba arrel en les condicions materials de l’ésser humà: són més fluixes o més fortes segons avancen o retrocedeixen les forces productives i les relacions entre les persones, a més de les necessitats concretes del sistema capitalista en aquell moment històric.

En segon lloc, vam aprofundir en el debat d’”idealisme o materialisme”, prenent com a eix central les nostres relacions sexuals i emocionals quotidianes. Amb aquesta dinàmica vam veure com els vicis del sistema capitalista i la propietat privada penetren directament en les nostres relacions, i la necessitat de desfer-nos-en per construir-ne de lliures. Per últim, vam analitzar i, literalment, estripar les polítiques de la ONU entorn les dones, entenent que sota l’eslògan “Igualtat és negoci”, les dones treballadores no hi trobaríem allà una alternativa de classe que combati totes les opressions que vivim.

Per concloure el taller, les dones del grup de teatre “Lucha Mujer Poética” van representar-nos un tastet de la seva obra, també elaborada per l’artista i revolucionària Cecília Toledo. Elles van acabar demostrant-nos que doblement oprimides, doblement revolucionàries!

 

 

 

 

El passat divendres, la nostra companya Alèxia, ens va regalar el seu debut com a monologuista al casal, oferint nos “Solterona fracasada”. No cal dir que totes vam riure sense parar i vam empatitzar molt amb ella ( o potser era ella amb nosaltres?????….) i amb tot el que explicava.
El que si cal dir, és que l’Alèxia i el seu monòleg ha sintetitzat, en no més de mitja hora, l’essència del nostre projecte, del nostre full de ruta i de com volem fer les coses. Riures a part, no es va quedar amb l’acudit fàcil sinó que aquest era només l’excusa per a deixar nos un missatge combatiu, de lluita i de llibertat per a triar com volem viure, trencant estereotips. I ho va fer com intentem arribar a la gent des del casal, des de la cultura i des de l’oci alternatiu.Entenent que fem política cada cop que aconseguim un canvi en alguna de nosaltres que ens convida a sortir de la nostra individualitat i començar a pensar, a reflexionar i a caminar de manera col·lectiva.
Homes i dones, joves i grans amb molta experiència acumulada vam passar una vetllada de luxe respirant la germanor que ens porta a “conspirar” juntes.

Després de la meravellosa actuació de l’Alèxia, el grup de rap de Sants HCB ens va presentar el seu treball “Bagaudas”. Aquest grup, format per dos joves, ens va demostrar que des de la música també podem construir un discurs anticapitalista i combatiu. Us convidem a cercar el seu nou treball i gaudir de la seva combativitat. Els diners recaptats a la taquilla inversa van anar directament al cas repressiu d’en Valtonyc, condemnat a tres anys i mig de presó per cantar rap polític. Aprofitem per donar tot el nostre suport. La cultura no és delicte!

Crea un blog o un sitio web gratuitos con WordPress.com.

Subir ↑